Els components del bé

ImatgeCriteris de delimitació

L'establiment dels àmbits representatius que configuren els components de la sèrie s'ha sustentat en un ampli treball d'investigació i discussió científica, administrativa i comunitària, orientat a localitzar, en diferents espais, una representació completa de tots els valors i atributs significatius del bé que, en conjunt, expressen i transmeten el seu valor universal excepcional.

Després de l'exhaustiva identificació dels valors que alberga el bé, l'anàlisi comparativa dels seus principals atributs i la confirmació dels criteris d'aplicació, la delimitació dels components es presenta com el resultat de la seva representació en àmbits territorials resultants del compromís d'aplicació dels següents criteris addicionals:







1. Representativitat de les construccions ciclòpies menorquines i de les seves expressions excepcionals
2. Densitat i diversitat dels llocs
3. Qualitat i representativitat de l'envolupant paisatgística 
4. Referents simbòlics i fites del paisatge
5. Tècniques i usos del territori
6. Associació amb els vestigis de cultura material
7. Connectivitat i intervisibilitat
8. Integritat i autenticitat
9. Protecció


D'aquesta manera, Menorca Talaiòtica s'articula en nou àrees territorials o components resultants de l'aplicació d'aquests criteris.  

Descripció dels components

La pràctica totalitat dels components del bé seriat se situen al migjorn, la plataforma calcària miocènica de sud de Menorca, l'espai predilecte de les antigues poblacions que van habitar l'illa, excepte un d'ells, situat a nord-est de la Tramuntana, representatiu dels assentaments prehistòrics en aquesta part septentrional de l'illa. La superfície total del bé seriat representa pràcticament el 5% de la superfície insular i alberga en el seu conjunt 280 jaciments arqueològics de caràcter prehistòric, fet que suposa el 21% dels llocs arqueològics de l'illa.

 

Component 1 (C1) Planes de Ciutadella (Es Tudons, Torretrencada i Torrellafuda)
alt textSe situa a l'oest de Menorca a la zona coneguda com a Planes de Ciutadella al municipi del mateix nom. Es tracta de terrenys molt plans, inserits en les depressions argiloses d'origen càrstic d'aquesta part de l'illa, que han albergat des de la prehistòria fins al present els sòls més cobejats per a l'aprofitament agrícola i ramader. L'alta fertilitat i bon drenatge d'aquests plans explica que encara avui constitueixin un dels paisatges amb més vida agrícola i ramadera del Migjorn. El paisatge posseeix els trets del peculiar mosaic agroforestal menorquí, encara que aquí amb més presència de pastures i conreus farratgers que s'alternen amb taques de vegetació natural, formada per màquies d'ullastre i llentiscles, esquitxades per alguns alzinars i pinedes. La importància i alt valor biològic i ecològic d'aquestes formacions arbòries ha significat que un ampli espai que envolta els poblats de Torrellafuda i Torretrencada sigui considerat com a hàbitat d'interès comunitari (Directiva Hàbitat, 1992, de la UE).
Les finques agrícoles es troben delimitades per la tradicional malla de paret seca i inclouen nombroses restes etnològiques associades a la cultura de la pedra. L'àmbit es troba a cavall entre dues de les unitats paisatgístiques significatives de l'illa: les "planes ramaderes del nord" i els "plans agrícoles de sud de Ciutadella" (PTI, 2003).
Constitueix un lloc de molt alta densitat en termes arqueològics, on s'han inventariat 36 jaciments en una àrea de 439 ha. i on s'hi emplacen els vestigis de tres poblats talaiòtics (Torrellafuda, Torretrencada i Es Tudons). També es localitzen 4 talaiots que teixeixen una xarxa d'intervisibilitat fortament connectada amb els altres talaiots presents en aquesta part de l'illa.

Dos d'aquests poblats aporten vestigis de construccions úniques i exclusives de Menorca. El poblat talaiòtic de Torretrencada es distingeix per tenir una de les taules més espectaculars de Menorca, singular per la seva pilastra adossada, i amb la circumstància que aquest assentament va romandre habitat en època romana i islàmica. A l'espectacular jaciment de Torrellafuda, un dels grans poblats emmurallats del període Talaiòtic Final, s'identifica també un recinte de taula i vestigis de monumentals cases circulars. Les grans dimensions de les lloses ens donen una idea de la monumentalitat que debien tenir aquestes construccions que també van estar en ús fins a l'època islàmica. El component conté interessants restes de l'ancestral enginyeria de l'aigua, inclosos sistemes de recollida, canalitzacions excavades a la roca i pous. En termes del binomi aigua-assentament, destaca Torrellafuda com un dels millors exemples que mostren la relació d'un poblat amb una bassa temporal, que encara segueix mantenint una gran importància ecològica. Per contra, a Torretrencada es conserva un dels exemples més excepcionals dels estancs coves prehistòriques.

Els plans i zones deprimides del terreny han estat el lloc preferent de les construccions funeràries de la prehistòria menorquina. En aquest cas, a diferència de les petites elevacions on s'assenten els talaiots, els àmbits funeraris ocupen llocs amb topografia lleugerament còncava, formant espais visuals recollits sobre ells mateixos, escassament intervisibles. El component exemplifica bé aquesta predilecció, atès que trobem tres navetes d'enterrament (Es Tudons, Binipatí Nou i Son Camps) en aquest tipus de posició topogràfica i nombrosos hipogeus en coves artificials de diferents tipologies.
Les navetes funeràries, sempre orientades cap al quadrant sud-oest, són edificis que no tenen comparació amb altres de les Illes Balears i de les cultures mediterrànies de l'època. En aquest context, ressalta la naveta des Tudons, sens dubte la tomba més famosa i exclusiva de la prehistòria de Menorca. La seva construcció es remunta
a la fi de període Naviforme i les datacions indiquen que el seu ús es va perllongar fins al segle IX aC, ben avançat el període talaiòtic.
El component es distingeix per ser una zona amb alta concentració de monuments funeraris singulars que il·lustra nítidament les relacions espacials entre el territori dels vius i el dels morts.

alt textAtributs principals: construccions ciclòpies i paisatges associats
  • Naveta des Tudons. És el monument més ben conservat i més representatiu d'aquest tipus d'obres úniques i exclusives de Menorca, que van marcar una fita en l'evolució de les construccions ciclòpies funeràries d'aquesta cultura. Les navetes funeràries constitueixen una de les expressions més genuïnes que van aportar les comunitats d'aquesta illa a la prehistòria de la Mediterrània. Posseeix a més un patró d'orientació que exemplifica també la singularitat i excepcionalitat d'aquests edificis en termes arqueoastronòmics (Criteri (iv)).
  • Poblats talaiòtics. Els poblats de Torrellafuda i Torretrencada contenen vestigis de les monumentals cases circulars i recintes de taula, monuments únics i exclusius de Menorca (Criteri (iv)). Torrellafuda representa també un dels grans poblats que es van desenvolupar durant el període Talaiòtic Final. En ambdos casos el seu ús es va perllongar fins a l'època islàmica, aportant exemples excepcionals de persistència en el temps en relació amb altres cultures similars en l'àmbit mediterrani (Criteri (iii)).

Paisatge associat.
Els nombrosos vestigis presents de la cultura talaiòtica articulen en l'àmbit de l'aviat un excepcional paisatge monumental prehistòric totalment integrat en el paisatge agrícola viu característic d'aquestes planes càrstiques, exemplificant així un procés excepcional de resiliència del paisatge ciclopi prehistòric i l'històric (Criteri (iv )). És també un àmbit representatiu de l'harmònica convivència dels monuments talaiòtics amb els usos tradicionals (Criteri (iii)).

Atributs immaterials.
La naveta des Tudons constitueix una icona de la identitat insular i un dels símbols de l'imaginari col·lectiu menorquí.

Protecció del component i usos de terra:
El 96% de les restes arqueològiques inventariades en aquest espai estan declarades com a Bé d'Interès Cultural (BIC), que inclouen la totalitat de les construccions ciclòpies més rellevants. La major part de l'àmbit està reconegut i protegit pel Pla territorial insular (PTI, 2003) en qualitat d'Àrea Natural d'Interès Territorial (ANIT). Les vores extremes del component es reconeixen com a Àrees d'Interès Agrari (AIA). A més de la protecció que estableix el PTI, la pràctica totalitat del component, està inclòs en la Xarxa Natura 2000. A tots aquests nivells de protecció s'afegeix que la revisió del PTI (2020) enforteix la salvaguarda el component amb la seva zonificació com a Àrea d'interès Paisatgístic (AIP). Aquestes determinacions territorials promouen, a través d'una estricta regulació d'usos, la conservació de l'espai natural i agrari i són absolutament compatibles amb la preservació del patrimoni prehistòric i històric, així com amb els paisatges que en formen part.
Component 2 (C2) Àrea sud-oest (Son Catlar, aiguamoll de Son Saura i penya-segats costaners del sud)
alt textEl component 2 es localitza al sud-oest de l'illa, al municipi de Ciutadella. La zona nord i central presenta terrenys plans similars en composició als de la unitat C1, fèrtils i aptes per a l'aprofitament agrícola i ramader. Aquí també predomina en gran part el singular agroecosistema menorquí esquitxat de màquies i garrigues d'ullastre, amb la presència de pinedes mediterrànies,considerats com a hàbitats forestals d'interès comunitari per la Directiva d'Hàbitats de la UE.
Cap a la mar, el terreny, sempre calcari, és més aspre i rocós, amb sòls prims i pedregosos, històricament no conreats i coberts per una valuosa marina d'ullastre, amb matoll divers i presència d'alzinar i pineda. En el front marítim, de penya-segats mitjans i baixos, destaca per la seva singularitat i elevat valor ecològic l'aiguamoll del Prat de Son Saura, a la desembocadura del canal de Ses Abelles, amb vegetació higròfila i pastures fresques, fins i tot a l'estiu. Aquest canal és en realitat un barranc poc pronunciat, un espai lineal, recòndit i invisible des de la superfície culminant de la plataforma, que alberga una sèrie de llocs funeraris.

Encara que les dades indiquen que la caça i la pesca no tenien pràcticament cap incidència en l'economia de les comunitats talaiòtiques, les zones humides, en canvi, proveïen de materials vegetals importants. Així, els joncs o el canyís es van utilitzar per a la fabricació de cordes i fils i la construcció de sostres. D'altra banda, les zones humides constituïen i constitueixen zones de pastura per al bestiar durant el període estival. Les mostres preses en aquests ambients mostren una gran abundància tàxons característics de zones intervingudes des de l'Edat del Bronze. D'aquesta manera, el component aporta un espai natural ben conservat que ha estat en ús des de la prehistòria per a les activitats agropastorals i l'obtenció de recursos bàsics, permetent complementar i entendre millor la relació d'aquelles comunitats amb el medi. La major part de l'àmbit es troba inclòs en la unitat paisatgística dels "plans agrícoles del sud de Ciutadella". Per contra, la seva franja est que alberga les zones inundables, s'integra en la unitat de "barrancs i plataformes del Migjorn occidental".

En aquest espai de 622 han estat catalogats 34 jaciments arqueològics. S'hi localitzen els vestigis de vuit assentaments prehistòrics, dos dels quals es corresponen amb restes d'habitació del període Naviforme (Son Saura i La Cova). No obstant això, el poblat prehistòric que presideix aquest component és Son Catlar.
Aquest gran poblat talaiòtic, estratègicament emplaçat sobre una petita elevació calcària que domina el seu entorn, constitueix un dels conjunts monumentals prehistòrics més emblemàtics de Menorca. Conegut per l'espectacular muralla que l'envolta, aixecada en el període Talaiòtic Final, les seves torres presenten trets que evidencien un procés d'hibridació cultural púnico-talaiòtica. També a les proximitats es localitza una pedrera d'ortostats, fet que permet aportar un coneixement afegit sobre les tècniques ciclòpies desenvolupades per les comunitats talaiòtiques.
En la línia de costa, al sud, es localitzen restes d'assentaments primitius i recintes funeraris en coves. El component alberga 8 talaiots. Entre ells, és el talaiot sud de Son Catlar el que es configura com el gran coll d'ampolla a la xarxa de connectivitat visual a la comarca, seguit pels dos talaiots restants del poblat, que al seu torn separen dues xarxes diferenciades. A Son Catlar, el més extens poblat talaiòtic de l'illa, es troba també el recinte de taula més gran dels que es coneixen a Menorca, que fins i tot disposa de dues entrades. També en el perímetre emmurallat del poblat s'identifiquen nombrosos vestigis de les monumentals cases circulars del Talaiòtic Final. El territori funerari queda clarament definit en aquest component, consolidant-se com llocs fronterers entre diferents àmbits. Es registren nombrosos hipogeus en coves artificials i expressions funeràries de tipologies singulars com abrics naturals amb tancament ciclopi i hipogeus de planta de forn. Una part substancial d'aquestes manifestacions es localitzen a l'est de la zona nord del component en l'entorn de Son Catlar. A la meitat sud, destaca la concentració de restes funeràries al barranc del Canal de ses Abelles, que desemboca a l'aiguamoll del Prat de Son Saura, així com la presència d'una naveta d'enterrament (La Cova). També es localitza una altra concentració funerària interessant al llarg de la costa, en les proximitats de la Cala de Son Vell.
La retícula de paret seca envolta el paisatge del component, amb menys intensitat a les zones humides i de barranc, albergant  múltiples expressions d'alt interès etnològic corresponents a la cultura històrica de la pedra, com les barraques.

alt text
Atributs principals: construccions ciclòpies i paisatges associats
  • Son Catlar. És el poblat talaiòtic més gran i un dels conjunts prehistòrics més emblemàtics de Menorca. L'interior del seu perímetre emmurallat acull quatre talaiots i excepcionals expressions ciclòpies exclusives de Menorca, entre les quals s'inclouen el recinte de taula més gran de l'illa i vestigis de les monumentals cases circulars (Criteri (iv)). El conjunt aporta múltiples evidències materials sobre la forma de vida i els costums dels seus pobladors, aportant una finestra excepcional al coneixement d'aquestes comunitats prehistòriques (Criteri (iii)).

Paisatge associat.
La relació amb el paisatge poc alterat en el qual s'insereixen els vestigis de la prehistòria, que abasta plans característics de l'agroecosistema menorquí, àrees pedregoses, barrancs, penya-segats costaners i aiguamolls, aporta un testimoni excepcional i representatiu dels diferents patrons d'assentament i processos d'ocupació, coherents en detall amb el variat potencial agroecològic d'un territori de recursos limitats que evoluciona al llarg dels diferents períodes de la
prehistòria insular (Criteri (iii)).

Protecció de l'àmbit i usos de terra:
El 91% dels jaciments arqueològics inventariats en aquest espai estan declarats BIC, incloses la totalitat de les construccions ciclòpies citades més rellevants. En atenció als alts valors ecològics i paisatgístics, la majoria de l'espai està qualificat de ANEI (Àrees Naturals d'Especial Interès) o ANIT (Àrees Naturals d'Interès Territorial). En el si de les ANEI, les zones inundables, les formacions forestals d'interès comunitari i els penya-segats costaners veuen reforçada la seva protecció com a AANP (Àrees Naturals d'Especial Interès i alt nivell de protecció). Tots aquests espais estan inclosos a la Xarxa Natura 2000. Només la franja de nord-oest del component és considerada com AIA (Àrees d'Interès Agrari). Finalment, la revisió del PTI (2020) enforteix la salvaguarda del component amb la seva zonificació com a Àrea d'Interès Paisatgístic (AIP). Totes aquestes determinacions territorials garanteixen la protecció dels terrenys mitjançant una estricta regulació d'usos i són absolutament coherents amb la preservació del patrimoni prehistòric, històric, paisatgístic i natural que alberga el component.
(Foto: Francisco Javier Sanchez.)
Component 3 (C3) Àrea del Migjorn occidental  (Son Mercer de Baix, Cova des Pas)
alt textEl component del bé es localitza a la zona central del Migjorn, a cavall entre el municipi de Ferreries i el de Migjorn Gran. Es desplega sobre un paisatge de molt alt valor natural situat entre els barrancs de Trebalúger i Son Fideu. Aquesta zona de barrancs alberga una mostra excepcional dels penya-segats d'interior que es troben només en aquesta part de l'illa, i que constitueixen hàbitats de gran importància per a algunes espècies d'aus i plantes rupícoles.

La formació d'aquests barrancs per processos càrstics de dissolució de les calcàries, col·lapses i incisió de la xarxa fluvial sobre la plataforma calcària miocènica, expliquen la proliferació de cavitats que s'obren a l'exterior a les parets i talussos dels penya-segats que voregen els barrancs. Les coves, a més de ser un hàbitat únic de diverses espècies, han estat també llocs profusament utilitzats per les poblacions prehistòriques, especialment com a recintes funeraris.
En aquest sentit podem afirmar que l'àrea constitueix un singular laboratori de l'evolució cultural i natural. L'àmbit es troba plenament inserit i és molt representatiu de l'anomenada unitat paisatgística de barrancs i plataformes del Migjorn occidental.

Constitueix un paisatge extremadament dens en termes arqueològics, on s'han inventariat 24 jaciments en un reduït àmbit de 106 ha. Hi destaca la presència de diversos assentaments naviformes, entre els quals sobresurt el poblat de navetes d'habitació Son Mercer de Baix (1400 aC), que constitueix l'assentament més ben conservat d'aquesta tipologia d'hàbitat juntament amb el de Es Coll de Cala Morell, al nord de l'illa. El valor estratègic del poblat és ressenyable. No en va, es va construir en un lloc des del qual es domina la confluència dels dos barrancs amb la clara intenció de controlar aquests corredors des del mar fins a l'interior de l'illa. Per la seva singularitat, en el poblat destaca la Cova des Moro, l'únic cas documentat de naveta d'habitació dotada de cobertes realitzades en pedra.
Es localitzen igualment dos talaiots supervivents dels processos d'ocupació posterior al període Naviforme. Però a més de les expressions dels vius, el món funerari, resguardat en els seus penya-segats, adquireix en aquest component una força inusitada. Aquí es troben diversos hipogeus en coves de diferents tipologies, incloses coves naturals i excavades, hipogeus de planta de forn i coves amb mur ciclopi. Al costat de les navetes d'enterrament, les coves i abrics naturals amb tancament ciclopi constitueixen el paradigma de les tombes col·lectives durant el Naviforme i períodes posteriors. D'aquesta manera, l'alta concentració de necròpolis i restes funeràries als penya-segats il·lustra nítidament les preferències territorials funeràries que es van mantenir en aquest període i, fins i tot, des de les primeres etapes del poblament insular.

D'entre totes les expressions presents de coves d'enterrament cal destacar la Cova des Pas, situada al barranc de Trebaluger. Les datacions radio carbòniques situen l'ús d'aquesta cova entre el 1200 i el 800 aC, és a dir, des dels inicis del
període talaiòtic. Les seves excepcionals condicions ambientals han permès aportar múltiples evidències sobre la cultura material associada als singulars rituals d'enterrament col·lectiu d'aquesta època i sobre la importància que tenien en la vida social d'aquestes comunitats. A l'interior d'aquesta cova es van recuperar diferents materials arqueològics excepcionals i únics, alguns fabricats en fusta, com les civeres per transportar els difunts. També són destacables, per la seva raresa a la Mediterrània i a l'Europa continental en general, les troballes d'anelles i comptes d'estany pur. La seva localització inaccessible al penya-segat contextualitza bé l'enorme esforç que suposava elevar als difunts fins a la cambra funerària.

alt textAtributs: construccions ciclòpies i paisatges associats
  • Són Mercer de Baix. El poblat inclou una de les millors mostres de navetes d'habitació representatives dels assentaments propis del període Naviforme, i que a Menorca marquen el pas del període constructiu megalític al ciclopi. Aporta així mateix l'únic cas documentat de naveta d'habitació que compta amb coberta de pedra (Criteri (iv)). Juntament amb la resta d'assentaments naviformes de l'àmbit, el conjunt subministra importants referències sobre la gènesi d'una cultura insular desapareguda que es va caracteritzar per les seves construccions ciclòpies (Criteri (iii)).
  • Cova des Pas. Constitueix un singular jaciment que ha proporcionat múltiples evidències materials, algunes úniques i exclusives de Menorca, per al coneixement de les pràctiques funeràries col·lectives entre el final del període Naviforme i la fase inicial del període talaiòtic. Aporta així una finestra excepcional al coneixement de les creences i costums funeraris d'aquesta societat prehistòrica (Criteri (iii)).

Paisatge associat.
L'àmbit constitueix una mostra excepcional d'un paisatge d'excel·lent valor natural i arqueològic, ben conservat i escassament alterat des de la prehistòria, manifestant-així com un singular laboratori de l'evolució cultural i natural (Criteri (iv)). La disposició dels assentaments en aquest espectacular paisatge, i la ubicació dels recintes funeraris en penya-segats, brinden un testimoni excepcional del procés d'ocupació inicial i d'adaptació humana a la prehistòria a aquests paratges solcats pels barrancs de l'interior de l'illa (Criteri (iii)).

Protecció del component i usos de terra
El 87% de les restes arqueològiques inventariades en aquest espai estan declarades com a Bé d'Interès Cultural (BIC), en particular els llocs rellevants esmentats. En atenció als seus valors naturals, patrimonials i paisatgístics, l'àmbit de barrancs està reconegut i protegit pel Pla territorial insular (PTI, 2003) en qualitat Àrea Natural d'Especial Interès i alt nivell de protecció (AANP), la resta figura com ANEI (Àrees Naturals d'Especial Interès). A més, la revisió del PTI (2020) enforteix la salvaguarda el component amb la seva zonificació com a Àrea d'Interès Paisatgístic (AIP). Aquestes determinacions territorials, les de major nivell de protecció ambiental i paisatgístic, són absolutament coherents amb la preservació del patrimoni cultural, paisatgístic i natural que alberga el component.
Component 4 (C4) Àrea de barrancs del centre-sud (Sant Agustí, Galliner de Madona, Cova des Coloms, Prat de son Bou)
alt textL'àmbit del component se situa a l'àrea central de la plataforma miocènica del sud de Menorca, entre els barrancs de Torrevella i Son Boter (municipis des Migjorn Gran i Alaior), i guarda una estreta relació amb la unitat de paisatge anomenada "Migjorn central". Aquesta unitat alberga molts dels elements més característics i singulars del paisatge menorquí, amb molt alts valors en geodiversitat, biodiversitat i trama rural, al que se sumen interessants trets de visibilitat, lligats a la peculiar organització del relleu. Els dos barrancs que delimiten l'àrea van constituir importants fites en l'estructuració del paisatge en l'època talaiòtica. A sud-est de l'àmbit se situa la zona humida del Prat de Son Bou, un espai natural que ha estat usat des de la prehistòria per a les activitats agropastorals i l'obtenció de recursos bàsics.
El Migjorn central es caracteritza topogràficament per una major elevació relativa respecte als sectors occidental i oriental, i per la presència destacada d'una sèrie de barrancs encaixats en el potent gruix de les roques calcàries miocenes, que compartimenten la plataforma en diferents peces. Aquests barrancs presenten talussos i escarpes de diverses desenes de metres i petites planes al·luvials en els seus fons.
La manera d'habitar aquest espai i el sistema d'assentaments s'adapta amb coherència, des de la prehistòria fins a l'actualitat, a aquesta arquitectura física de plataformes, barrancs, fons al·luvials i aiguamolls costaners. A la plana calcària, compartimentada i més accidentada per la presència dels barrancs, no apareixen grans depressions argiloses com en els plans de Ciutadella. Sí que abunden, per contra, petites depressions càrstiques o dolines i nombrosos canals, llits plànols de petits torrents, afluents penjats dels barrancs. A les dolines i en els canals s'acumulen també les argiles de descalcificació, donant lloc a sòls molt fèrtils, utilitzats avui com antany per l'agricultura encara dispersa en el territori entre freqüents afloraments calcaris. Aquests afloraments constitueixen els punts més conspicus de les plataformes, sent els llocs preferents d'assentaments talaiòtics -en concret dels talaiots- i en època històrica, dels habitatges rurals tradicionals menorquines (ses cases dels llocs).
El contrapunt topogràfic de les plataformes convexes, cobertes avui com en el passat per un mosaic bigarrat de terres de cultiu i màquies d'ullastre entre tanques de pedra, són els espais còncaus dels talussos, escarpes i fons dels barrancs. Aquests apareixen entapissats d'alzinar i matoll en els trams de menys pendent, d'excepcional interès botànic i ecològic. En els penya-segats verticals, tant en els que miren al fons dels barrancs com a la mar, abunden grutes i coves càrstiques, amb presència freqüent de llocs d'enterrament en espais recollits sobre si mateixos i desconnectats visualment de les plataformes.
Constitueix un lloc molt dens en termes arqueològics, comptabilitzant 63 jaciments inventariats en aquest espai de 666 ha. Presenta també una gran densitat i diversitat d'assentaments talaiòtics, a més d'algunes restes de navetes d'habitació, sense que es pugui observar un únic lloc central de grans dimensions, com passa en el component C2 amb Son Catlar o en el component C5 amb Torre d'en Galmés. D'aquesta manera, les evidències indiquen que aquest territori estava controlat pels habitants de diversos assentaments de dimensions mitjanes, com el de Sant Agustí, que va estar habitat fins a finals de l'època islàmica.
Quatre dels poblats talaiòtics identificats en l'àmbit presenten els vestigis de sengles recintes de taula (Sant Agustí, Torrenova d'en Jordi Marc, Santa Clara i Binicodrell de Baix), i en diversos assentaments es conserven restes de cases circulars (ex. Sant Agustí). La representativitat de les diferents tipologies d'assentament es completa amb la presència de diverses restes de navetes d'habitació. També es localitzen sales hipòstiles com la d'Es Galliner de Madona, una petita joia arquitectònica exemple de moltes altres que trobem aïllades en el camp menorquí. El recinte va ser usat com a estable pels parcers fins a finals de l'XIX 
És un territori on els talaiots tenen un protagonisme rellevant en la monumentalització del paisatge, s'han comptabilitzat 12 construccions d'aquest tipus. Presenten una àmplia diversitat tipològica i entre ells sobresurt un dels talaiots del poblat de Sant Agustí, conegut també com a Ses Bigues de Mata. Es tracta d'un dels talaiots millor estudiats des del segle XIX, en què destaca la seva gran càmera circular interior que presenta una coberta de lloses planes sustentades sobre dues columnes polilítiques, una singular pervivència constructiva del naviforme, així com l'excepcional presència de bigues de fusta d'ullastre.
El talaiot de Sant Agustí es configura com el punt central i de major connectivitat de la xarxa d'intervisibilitat dels talaiots d'aquesta zona.
Com és habitual, els espais funeraris se situen preferentment en les depressions. En els dos barrancs que delimiten l'àrea es localitzen múltiples coves sepulcrals que queden fora de l'àrea de visibilitat dels assentaments. Més de quaranta manifestacions de diferents tipologies i períodes es troben confinades en aquests espais funeraris, incloent-hi diverses necròpolis, coves artificials, coves amb mur ciclopi i hipogeus de planta de forn, propis del període naviforme. Entre aquestes coves destaca la Cova des Coloms, situada a la paret est del barranc de Binigaus, molt a prop del poblat de Sant Agustí. Es tracta d'una grandiosa cova d'origen càrstic que sorprèn per les seves extraordinàries dimensions. Les excavacions realitzades en els anys 1914 i 1915 van aportar importants materials del període talaiòtic entre els quals destaquen les conegudes astes de bou, fabricades en bronze.

alt textAtributs: construccions ciclòpies i paisatges associats
  • Poblats talaiòtics, taules i cases circulars. Els diferents poblats talaiòtics del component compten amb una nodrida representació de recintes de taules i cases circulars, expressions úniques i exclusives de Menorca corresponents al període Talaiòtic Final (Criteri (iv)).
  • Talaiots. Constitueix el component que alberga el major nombre, diversitat tipològica i originalitat de talaiots, sent una de les àrees de l'illa que millor exemplifiquen el rellevant protagonisme d'aquestes construccions a la monumentalització i articulació del paisatge talaiòtic. A Sant Agustí es documenta la singular pervivència de la tècnica constructiva de sostres construïts amb lloses de pedra sorgida al naviforme (Criteri (iv)).
  • Diversitat d'expressions ciclòpies. El component alberga una mostra significativa de la majoria de les construccions ciclòpies d'aquesta cultura, inclosa la millor representació de les sales hipòstiles aïllades distribuïdes pel territori insular, així com una alta diversitat de recintes funeraris corresponents a diverses tipologies i períodes (Criteri (iv )). En conjunt aporta una sèrie d'expressions que il·lustren un procés cultural evolutiu únic a la prehistòria de les illes de la Mediterrània (Criteri (iii)).


Paisatge associat.
L'envoltant paisatgística del component, que acull múltiples expressions de l'arquitectura ciclòpia de Menorca, se sustenta en el peculiar agroecosistema menorquí, caracteritzat per un paisatge vegetal en mosaic que presenta moltes similituds amb el que els antics pobladors van ajudar a forjar des de mitjans del segon mil·lenni aC. Inclou igualment representacions ben conservades d'espais naturals com barrancs i aiguamolls costaners que contextualitzen de manera excepcional l'escenari de les activitats funeràries i pastorals d'aquestes comunitats (Criteri (iv)).

Atributs immaterials.
Exemplifica un model prehistòric d'assentament en afloraments calcaris que ha perdurat fins a l'actualitat, representant un coneixement que ha perviscut a través de la història i que avui s'observa en la localització dels habitatges rurals tradicionals menorquines de la zona (Criteri (iii)) .

Protecció del component i usos de la terra
El 85% dels jaciments arqueològics inventariats en aquest espai estan declarats com a Bé d'Interès Cultural (BIC), incloent-hi evidentment als principals atributs citats del component. El molt alt valor geològic, ecològic, cultural i perceptiu d'aquest paisatge de barrancs, penya-segats i aiguamolls costaners, i el seu bon estat de conservació, ha merescut un alt nivell de protecció tant per part de la legislació ambiental com pel Pla Territorial de Menorca. Els barrancs, els seus fons i marges, i l'espai pròxim a la costa formen part d'ANEI (Àrees Naturals d'Especial Interès), incloent-hi algunes taques que pel seu valor ecològic estan declarades com AANP (Àrees Naturals d'Especial Interès i alt nivell de protecció ). La resta de l'àmbit té la consideració d'ANIT (Àrees Naturals d'Interès territorial). Les àrees declarades ANEI es troben a més incloses a la Xarxa Natura 2000. A tot això, s'afegeix que la revisió del PTI (2020) enforteix la salvaguarda del component amb la seva zonificació com a Àrea d'Interès Paisatgístic (AIP). Aquestes determinacions territorials aporten totes les garanties de protecció per a la preservació del patrimoni cultural, paisatgístic i natural que alberga el component.
Component 5 (C5) Àrea entre els barrancs de Torrevella i Cala en Porter  (Torre d’en Galmés, Na Comerma de Sa Garita, Ses Roques Llises)
alt textL'àmbit del component es localitza íntegrament al municipi d'Alaior, entre els barrancs de Torrevella i el barranc de Cala en Porter. Es pot considerar com una àrea de transició entre el característic paisatge de barrancs profunds del component C4 i la plana calcària poc accidentada de sud-est del Migjorn. A la plataforma miocènica destaquen suaus bombaments que es corresponen amb eixos de progradació de l'antiga plataforma marina. Sobre un punt culminant d'un d'aquests eixos s'emplacen els talaiots del poblat més important del component, el de Torre d'en Galmés, un punt principal del sistema d'assentaments d'aquesta part de l'illa, amb una àmplia i espectacular conca visual inclosa en l'àmbit.

Els processos de dissolució de la calcària han generat, com en altres àrees del Migjorn, depressions en les quals s'acumulen les argiles de descalcificació, sobre les quals es desenvolupen fèrtils sòls cultivats o dedicats a la pastura. En contrast amb les àrees llaurades, els terrenys més pedregosos, en els quals aflora la roca mare calcària, estan entapissats per un matoll d'ullastre. Aquest mosaic de conreus, pastures i matolls, apareix distribuït en un parcel·lari de finques geomètriques de mida mitjana tancades per una retícula de centenars de quilòmetres de parets seques, que configuren en aquest àmbit un paisatge agropecuari construït de notable valor, molt representatiu del Migjorn menorquí i en excel·lent estat de conservació. Els diferents llocs, que en molts casos donen nom als jaciments talaiòtics, articulen un paisatge amb caràcter, coherent i llegible, que envolta i integra els vestigis prehistòrics com a elements d'excepcional valor i d'interpretació del paisatge actual a partir de les petjades del passat.

Constitueix un espai d'elevada densitat en termes arqueològics, havent-se inventariat 25 llocs en aquest espai de 632 ha. L'àrea es troba presidida pel poblat de Torre d'en Galmés, un dels assentaments prehistòrics més grans de l'illa que va ser ocupat des del començament del període Naviforme (1600 a.C.) fins a l'època medieval. Es tracta del poblat prehistòric millor conservat de Menorca i de Balears. En aquest emplaçament es localitzen abundants cases de planta circular en bon estat, totes elles de grans dimensions, amb pati central, sitges per acumular béns i recintes coberts (sales hipòstiles) adossats a aquestes.

A Torre d'en Galmés es documenten 3 espectaculars talaiots a la part més elevada del poblat, presentant una visibilitat pràcticament idèntica que controla gairebé tota la zona. Compte a més amb quatre hipogeus amb funcions funeràries i amb una de les millors mostres de la singular cultura de l'aigua associada als poblats talaiòtics, amb diversos elements i artefactes com un sofisticat sistema de recollida d'aigua, basses o cassoletes de decantació i cisternes excavades a la roca.
El recinte de taula de Torre d'en Galmés és un dels més ben conservats de l'illa. En termes arqueoastronòmics la seva orientació constitueix un atribut excepcional, sent aquest un dels trets més singulars que caracteritzen les taules. L'ampli horitzó meridional de referència, totalment buit d'elements geogràfics particulars i amb el mar a la llunyania, es conserva encara lliure de qualsevol element pertorbador i en condicions pràcticament idèntiques a les de la prehistòria. La seva visió des de la taula recrea nítidament la percepció del paisatge terrestre i celeste que, des d'aquest lloc, van tenir els pobladors del Talaiòtic Final a la celebració dels seus rituals.


L'àmbit acull també les restes d'altres dos talaiots i els seus poblats, així com de cinc assentaments. En aquest context, un cas ressenyable de construcció ciclòpia és el de Na Comerma de sa Garita, situada una mica més a sud de Torre d'en Galmés. Es tracta d'un edifici excepcional i arquitectònicament complex, però que constitueix un gran enigma en l'arquitectura prehistòrica menorquina. Per les seves característiques formals i l'amplitud dels seus espais aparenta ser un edifici públic o religiós. La presència d'una pilastra que recorda a les de les taules en una de les cantonades, indica que cronològicament pot adscriure al període Talaiòtic Final, encara que no es tracti d'un recinte de taula pròpiament dit.
Els espais funeraris, no visibles i apartats dels assentaments, es distribueixen a l'entorn del barranc de Cala en Porter i especialment en els penya-segats costaners. Aquests inclouen restes d'una naveta d'enterrament i diversos hipogeus. No obstant això, l'element funerari més significatiu de l'àmbit és el dolmen o sepulcre megalític de Ses Roques Llises, sent el sepulcre megalític més ben conservat de les Balears. Encara que cronològicament es troba fora dels períodes considerats per al bé proposat, el seu interès és doble. D'una banda, fins que van ser descoberts els hipogeus amb façana megalítica de Biniai Nou, era considerat l'edifici més antic de Menorca (1900 aC). D'altra, el seu patró d'orientació revela un clar paral·lelisme amb les navetes funeràries.

alt textAtributs: construccions ciclòpies i paisatges associat
  • Torre d'en Galmés. Constitueix un dels majors assentaments prehistòrics de l'illa i representa el poblat prehistòric més ben conservat de les Balears, l'ús del qual es va perllongar fins a l'època medieval, exemplificant la inusual persistència en el temps de molts elements propis d'aquesta cultura (Criteri (iii)). A més dels seus tres grans talaiots, allotja la millor representació de cases circulars, úniques i exclusives de Menorca, la monumentalitat de les quals s'expressa en les seves espectaculars formes i inusuals alçades, incloent tipologies amb sales hipòstiles associades. També el recinte de taula és un dels més ben conservats de l'illa, mostrant de forma nítida el patró d'orientació que singularitza aquestes excepcionals obres respecte a altres cultures contemporànies de característiques ciclòpies similars. Integra igualment realitzacions genuïnes i representatives de la cultura de l'aigua talaiòtica, com ara els sistemes de captació i filtrat d'aigua, o les cisternes d'emmagatzematge (Criteri (iv)). 
  • Ses Roques Llises. Aquest sepulcre megalític constitueix una de les evidències més excepcionals i més ben conservades de les primeres construccions documentades precedents a la irrupció de l'arquitectura ciclòpia a l'illa i a les Balears. Mostra també un patró d'orientació que en termes arqueoastronòmics el fa singular davant d'altres cultures i expressions similars contemporànies (Criteri (iv)).



Paisatge associat.
Més que en cap altre lloc de Menorca, en aquest espai és on millor es manifesta la vigorosa relació entre el paisatge i el celatge que caracteritzava a la cultura talaiòtica. La visió des de la taula de Torre d'en Galmés presenta, cap a l'horitzó meridional, un paisatge primitiu i pla, gairebé sense alteracions, molt similar al què s'observava en la prehistòria. A més, l'excepcional qualitat del cel en l'àmbit permet apreciar encara avui dia fenòmens celestes equivalents, encara que no idèntics a causa de la precessió dels equinoccis, els quals formaven part de la cosmovisió dels antics pobladors i sustentaven molts dels seus ritus i creences (Criteri (iii)).


Protecció del component i usos de terra
El 78% dels vestigis arqueològics catalogats en aquest espai estan declarats com a Bé d'Interès Cultural (BIC). Els alts valors naturals, paisatgístics i agraris tradicionals de l'àmbit estan protegits al PTI per ANEI (Àrees Naturals d'Especial Interès) i ANIT (Àrees Naturals d'Interès territorial) en el cas dels terrenys immediats a la costa, els barrancs i àrees pròximes , així com les àrees pedregoses cobertes de matoll. Els sòls de més elevat potencial agrari estan protegits en qualitat d'Àrees d'Interès Agrari (AIA). Tota la franja costanera del sud i l'entorn del barranc de Cala en Porter, estan a més incloses a la xarxa Natura 2000. A més, la revisió del PTI (2020) enforteix la salvaguarda del component amb la seva zonificació com a Àrea d'Interès Paisatgístic (AIP). Totes aquestes determinacions territorials garanteixen la protecció ambiental de l'àmbit i estan absolutament en sintonia amb la preservació del patrimoni prehistòric i paisatgístic que alberga el component.
Component 6 (C6) Àrea sud-est. Alaior (Calescoves, Torralba d’en Salort,  So na Caçana, Rafal Rubí)
alt textEl component es desplega des de la desembocadura dels barrancs que convergeixen a Calescoves (Biniedrís i Son Domingo), puja pel barranc de Biniedrís i arriba a la plana calcària poc accidentada de sud-est del Migjorn, travessant dues unitats de paisatge clarament diferenciades. La zona més pròxima a la costa s'insereix en la unitat paisatgística denominada com "barrancs i plataformes del Migjorn oriental", mentre que l'àmbit situat cap a l'interior de l'illa s'inclou en la unitat coneguda per "planes del Migjorn d'Alaior a Maó". La totalitat del component es troba dins el terme municipal d'Alaior.
Des de la costa fins a la zona intermèdia de l'àmbit, a l'altura del poblat de So na Caçana, el paisatge vegetal està caracteritzat per la presència de masses relativament denses d'ullastre. Juntament amb els penya-segats que es despleguen en la desembocadura dels barrancs, l'àmbit presenta un paisatge de marcat caràcter natural en els escarpaments, poc antropitzat, que dóna fe de la seva vocació prehistòrica com a territori funerari. A partir d'aquest punt, sobre la plana calcària, apareix una excel·lent mostra de l'excepcional agroecosistema menorquí, on es combinen màquies d'ullastre amb terres de conreu i pastures confinades en la retícula de paret seca. Constitueix l'exemple millor conservat del paisatge rural de sud-est del Migjorn que reclou, a més, una gran quantitat de monuments i vestigis d'assentaments prehistòrics.


En conjunt, constitueix un espai molt dens en termes arqueològics. Han estat inventariats 57 llocs en aquest àmbit de 492 ha, tenint en compte, a més, que alguns jaciments concentren múltiples i diverses construccions associades al seu entorn. En el seu si es comptabilitzen 4 poblats talaiòtics i restes de cinc assentaments de menor envergadura. El patró d'assentament ens parla d'un poblament distribuït, característic de les planes del Migjorn oriental, on no hi ha un nucli dominant. Presenta igualment nou talaiots, entre els quals destaquen els de Torralba d'en Salort i Cotaina d'en Carreres que es configuren com els colls d'ampolla de la xarxa  d’intervisibilitat.
El poblat de Torralba d'en Salort és un dels més coneguts de Menorca i concentra, a més del recinte de taula més ben conservat i espectacular de l'illa, dos talaiots de planta circular, una sala hipòstila, un singular cabana de planta circular del període naviforme, així com un conjunt de coves artificials d'enterrament un poc allunyades. L'orientació de la taula, l'ús de la qual es va perllongar fins ben entrat el segle II aC, és també singular, ja que es tracta d'un dels dos casos en què aquests excepcionals monuments de Menorca no es troben orientats a sud, constatant en aquesta taula la seva orientació a l'estrella Sírius, la més brillant de el cel, però tot i així en un context de relacions coherent a la de la resta de les taules. És rellevant el fet de ser un dels pocs llocs en què, en un reduït espai, conviuen tres tipus de construccions ciclòpies representatives de cada període: Naviforme, talaiòtic i talaiòtic Final.


El jaciment de So Na Caçana situat a uns 3 km al sud de Torralba d'en Salort, és un assentament de característiques excepcionals, per ser  l'únic conegut amb més d'un recinte de taula. Si a aquest fet li sumem que el jaciment compta amb dos talaiots de tipologia poc ortodoxa, es conclou que reuneix les condicions per a considerar l'enclavament com un santuari. No obstant això, no deixa de ser un poblat, perquè s’hi localitzen representacions de cases circulars del període Talaiòtic Final. Com molts poblats prehistòrics de l'illa, el seu ús es va perllongar més enllà de l'època romana, com es pot constatar en aquest cas per l'existència d'un petit cementiri islàmic.
Molt proper a So Na Caçana, es localitza l'assentament de Torrellissar Vell, en el qual es documenten dos talaiots, així com un recinte de taula amb un accés consistent en un corredor cobert, construït amb murs de pedra seca històrica. Aquest assentament es localitza en un espai d'important visualització i en conjunt aporta un interessant exemple de simbiosi entre l'arquitectura ciclòpia talaiòtica i l'obra de paret seca que caracteritza el paisatge rural tradicional.
L'àmbit del component del bé aporta singulars obres associades a la cultura prehistòrica de l'aigua. Entre elles destaca el pou de Na Patarrà, situat a uns 150 metres del poblat de Torralba d'en Salort, una espectacular construcció de caràcter únic en l'àmbit insular mediterrani. El seu enginyós disseny aprofita les diàclasis naturals obertes a la roca, on es van tallar graons a les parets formant fins a nou trams de complexes escales helicoïdals.
Els espais funeraris en aquest component il·lustren nítidament els trets singulars que caracteritzaven la dualitat del món dels vius i el dels morts en aquesta cultura, així com les seves reiterades pautes d'implantació. Al territori dels morts destaquen dos esdeveniments excepcionals: l'espectacular paisatge funerari de Calescoves i les navetes d'enterrament de Rafal Rubí.
A la desembocadura dels barrancs Biniedrís i Son Domingo es situa la cala denominada com Calescoves, un àmbit d'extraordinari valor paisatgístic que acull una excepcional necròpolis de coves artificials penjada dels penya-segats calcaris. Es tracta de la necròpolis més extensa de l'illa, en la qual s'han identificat més de 90 coves d'enterrament de molt diverses tipologies, que abasten des del període Naviforme fins al Talaiòtic Final. El conjunt de Calescoves ha estat escenari dels rituals funeraris de la comunitats prehistòriques de Menorca durant gairebé 1.500 anys, i les seves excavacions han aportat nombroses restes materials, inclosos artefactes religiosos i aixovars funeraris, que llancen múltiples evidències de l'univers de creences i rituals funeraris d’aquestes comunitats prehistòriques a través dels diferents períodes. En termes arqueoastronòmics destaca la singularitat del santuari rupestre de Calescoves, conegut com la Cova dels Jurats, que presenta una orientació similar a la que s'atorgava als recintes de taula. Però Calascoves també és més que una necròpolis, en aquests paratges trobem un reducte costaner fortificat, una de les poques representacions del bé d'assentaments al litoral, i restes de quan va ser un important port, a més d'un petit santuari d'època romana.
El patrimoni arqueològic subaquàtic també és destacable en aquest component. La delimitació del component inclou l'àmbit marí corresponent a l'entorn del port de Calescoves. En aquest espai marí es localitzen importants derelictes que alberguen notables evidències materials que il·lustren els intercanvis i relacions amb l'exterior que mantenien els antics pobladors.
Els vestigis de navetes funeràries estan ben representats en el component, com ara les de Cotaina i Torrellisar. Destaquen pel seu bon estat de conservació les navetes d'enterrament de Rafal Rubí, situades a l'extrem nord-est del component, que mostren clarament la preferència d'aquestes construccions per ubicar-se en zones planes còncaves, visualment acotades i recollides, tal com passava amb Es Tudons . Efectivament, l'estudi topogràfic i geomorfològic de l'entorn de les dues navetes posa de manifest la seva localització en un pla de modestes dimensions, lleugerament còncau, resultat de la dissolució superficial de les calcàries del Migjorn -el que es coneix en geomorfologia càrstica com poljé-, vorejat per un petit escarpament calcari, una configuració molt semblant a la de l'entorn de la naveta d'Es Tudons. La construcció d'aquestes tombes exclusives de Menorca es remunta a el període Naviforme (1400 a.C.), representant Rafal Rubí un cas singular d'àmbit funerari que inclou dues monumentals navetes d'enterrament en un paisatge natural i rural molt característic del Migjorn menorquí. A aquestes construccions caldria afegir altres navetes presents com les de Cotaina i Torrellisar, en aquest cas de planta circular. També en el context del component ressalta la presència de la cova de Biniedrís les restes de la qual han aportat evidències d'originals rituals funeraris com el de "pentinar la mort", que incloïa el tenyit de cabells, i que també s'ha constatat en altres importants jaciments com la Cova des Carritx, on es va identificar per primera vegada.

alt textAtributs: construccions ciclòpies i paisatges associats
  • Torralba d'en Salort. El poblat ostenta el privilegi d'allotjar el recinte de taula millor conservat de Menorca, que és encara més excepcional per dues raons. En termes arqueoastronòmics representa l'excepció a la regla en el patró d'orientació d'aquests monuments, i en termes cronològics aporta la singularitat d'haver estat usat fins dos segles després de l'ocàs de la cultura talaiòtica. Constitueix, a més, un cas singular de convivència de construccions ciclòpies representatives de tots els períodes, incloent obres excepcionals associades a la cultura de l'aigua (Criteris (iii) i (iv)).
  • Rafal Rubí. Representa un dels pocs emplaçaments de l'illa que alberga dues navetes d'enterrament, monuments únics i exclusius de Menorca, il·lustrant també la singular dualitat territorial entre espais funeraris i assentaments que caracteritza les expressions d'aquesta cultura (Criteri (iv)).
  • So Na Caçana. És l'únic exemple d'assentament conegut dotat de dos recintes de taula i, segons les evidències, es tracta d'un cas excepcional de poblat religiós (Criteri (iv)).
  • Calascoves. El conjunt de recintes funeraris de Calescoves representa la necròpolis més extensa de l'illa. Les nombroses coves d'enterrament repartides per la cala i cap a l'interior dels barrancs que la formen inclouen una àmplia diversitat tipològica que il·lustra les diferents etapes que abasten tots els períodes de la prehistòria de l'illa (Criteri (iv)). Les nombroses troballes materials proporcionen una finestra excepcional al coneixement dels rituals funeraris de les comunitats prehistòriques des del Navifome fins al Talaiòtic Final (Criteri (iii))


Paisatge associat.
Constitueix el component que millor representa les originals relacions entre el món dels vius i el dels morts que caracteritzava a la cultura talaiòtica, els trets encara són tangibles en aquest component (Criteri (iii)). En la seva meitat sud es desenvolupa el paisatge funerari, ocult a l'interior dels barrancs i els penya-segats de la seva desembocadura, pràcticament inalterat des de la prehistòria i, en la meitat nord, emergeix un àmbit representatiu de l'agroecosistema menorquí que il·lustra l'excepcional procés de resiliència del paisatge ciclopi prehistòric i l'històric (Criteri (iv)).
Atributs immaterials. Aquest component representa bé el poder que prové de les obres ciclòpies dels avantpassats a l'hora d'inspirar els mites i llegendes que han format part de la cultura immaterial menorquina. Bona mostra d'això és la llegenda dels cinc gegants que es reunien al voltant de la taula de Torralba d'en Salort, o el mite que considerava a el Pou de na Patarrà com una de les entrades a l'infern (Criteri (iii)).


Protecció del component i usos de terra
El 75% dels vestigis arqueològics catalogats en el component estan declarats com a Bé d'Interès Cultural (BIC), incloent la totalitat dels esmentats en la descripció. Els valors naturals i paisatgístics del tram inferior de l'espai fins a la costa han propiciat la seva protecció en el marc del PTI com a ANEI (Àrees Naturals d'Especial Interès) i ANIT (Àrees Naturals d'Interès). La resta de l'espai, d'alt valor agrícola tradicional i rellevant interès paisatgístic, està qualificat com AIA (Àrea d'Interès Agrari), exceptuant l'orla que envolta la necròpolis de Cotaina, també considerada com ANIT. La zona sud, corresponent a gran part de l'espai funerari, està inclosa en la Xarxa Natura 2000. A més, la revisió del PTI (2020) enforteix la salvaguarda del component amb la seva zonificació com a Àrea d'Interès Paisatgístic (AIP). Aquestes determinacions territorials garanteixen la protecció de l'àmbit i són absolutament coherents amb la preservació del patrimoni prehistòric i paisatgístic que alberga el component.
Component 7 (C7) Àrea sud-est.  Maó  (Talatí de Dalt, Torelló, Cornia Nou)
alt text
L'àmbit del component s'assenta sobre la plana calcària poc accidentada d'aquesta zona de l'illa que pertany al municipi de Maó. Els monuments talaiòtics es troben acompanyats pel tradicional paisatge en mosaic configurat per màquies d'ullastre i terres de pastures i cultius integrades en la densa malla de paret seca. El seu bon nivell de conservació, en una zona pròxima a l'àmbit urbà de Maó i a  l'aeroport, il·lustra el poderós procés de resiliència del paisatge ciclopi prehistòric i l'històric fins als nostres dies, i la seva extraordinària pervivència.
La major part del component es troba inclòs en la unitat paisatgística anomenada "planes del Migjorn d'Alaior a Maó". El seu extrem oriental està inserit en la unitat "àmbit periurbà de Maó-Es Castell" (Cornia Nou), participant de les mateixes característiques geomorfològiques i d'usos de terra.
En conjunt, constitueix un espai dens en termes arqueològics. 13 llocs han estat inventariats en aquest àmbit de 102 ha. De la mateixa manera que en el component C6, el patró d'assentament a la zona ens indica un poblament relativament distribuït, tot i considerar que poblats com Talatí de Dalt i Torellonet Vell tenien una extensió apreciable, superior a les tres hectàrees. Alberga igualment sis talaiots, dos per poblat, sent els grans talaiots de Cornia Nou, Torelló i Talatí de Dalt els que concentren el major nombre de connexions visuals en l'àmbit.

El poblat talaiòtic de Talatí de Dalt és un dels més emblemàtics de l'illa, fet que ha contribuït al seu bon estat de conservació i l’harmoniosa integració en el paisatge rural circumdant delimitat per la paret de pedra seca. Aquest assentament es pot considerar excepcional per diversos motius. A més dels dos talaiots, presenta un singular recinte de taula amb una pilastra enderrocada que va quedar recolzada en el capitell de la taula, la imatge s'ha convertit en una de les icones de l'illa. L'assentament inclou també un dels pocs espais documentats en els poblats talaiòtics especialitzat com a zona econòmica independent per a tasques productives, com ara la ceràmica, la fabricació d'utillatge o l'emmagatzematge. Aquest espai està format per una sèrie de recintes coberts que incorporen cobertes a base de grans lloses de pedra, confirmant així la pervivència d'aquesta tècnica fins al període Talaiòtic Final. Tot i ser molt similars a les sales hipòstiles adossades als cercles, les seves funcionalitats són molt diferents. Finalment, també en aquesta zona es conserven restes de paviment, sent per ara l'únic espai excavat que permet aportar evidències sobre aquest tipus d'elements urbans en un poblat talaiòtic.
El jaciment de Torellonet Vell conserva les restes del que va ser un important poblat talaiòtic, però que encara conserva dos talaiots, així com les restes d'una casa circular del Talaiòtic Final i d'un sistema de recollida d'aigua. Dels dos talaiots, sobresurt l'anomenat talaiot de Torelló, el més espectacular i monumental de l'illa i que correspon al tipus massís troncocònic amb planta superior. Juntament amb els talaiots de Cornia Nou i Torelló, representa el període inicial d'aquestes monumentals construccions. L'altura d'aquest talaiot li confereix un important control visual sobre l'àrea a curta, mitjana i llarga distància, connectant visualment tant amb l'àrea de Talatí de Dalt, com amb els assentaments localitzats més cap a  l'est, entre ells Cornia Nou o Trepucó.


El poblat de Cornia Nou es localitza sobre una elevació de terreny, una plataforma de marès que va ser usada per a l'extracció de pedra en la construcció de l'assentament. De menor dimensió que els anteriors es caracteritza per la presència de dos talaiots que es corresponen amb la fase inicial del període Talaiòtic, caracteritzada per la irrupció d'aquestes edificacions, i just quant van aconseguir la major monumentalitat. L'anomenat talaiot Oest, massís i de perfil troncocònic, amb edificis adossats i una escala monumental, constitueix un dels exemples paradigmàtics i millor estudiats d'aquest tipus de construccions i de les tècniques ciclòpies utilitzades. Les investigacions arqueològiques apunten a considerar un dels edificis adossats com a antecedent dels excepcionals recintes de taula. Les excavacions en aquest poblat ha aportat múltiples restes de la cultura material (telers, eines d'os, objectes metàl·lics i lítics) que han subministrat abundants evidències sobre els usos i costums de les societats talaiòtiques.
El component del bé acull rellevants mostres dels singulars enginys hidràulics prehistòrics, incloent pous, cisternes i sistemes de canalització per a alimentar-los, especialment en els poblats de Cornia Nou, Talatí de Dalt i Torelló. El cas de Cornia Nou és especialment rellevant, ja que aporta magnífics exemples de sistemes d'emmagatzematge de diferents cronologies, incloent algunes espectaculars cisternes.
En termes funeraris, l'àmbit compta amb més d'una desena d'hipogeus, incloent representacions dels anomenats hipogeus de planta de forn, pertanyents a el període naviforme.

alt textAtributs: construccions ciclòpies i paisatges associats
  • Talatí de Dalt. A més d'incloure una de les taules més emblemàtiques i diversos cercles, monuments excepcionals i exclusius de Menorca, el poblat acull singulars obres hidràuliques i evidències de la pervivència de l'ús de les excepcionals cobertes a base de grans lloses de pedra fins al Talaiòtic Final (Criteri (iv)). Allotja la millor i més completa representació d'un espai pavimentat i especialitzat en la produccions d'objectes i emmagatzematge que testifiquen els trets urbans que adquireixen els poblats talaiòtics en la seva evolució (Criteri (iii)).
  • Torellonet Vell. Té el talaiot de Torelló, el més espectacular i alt de les Balears, i un dels més ben conservats, així com els vestigis d'una monumental casa circular i restes de singulars artefactes hidràulics (Criteri (iv)).
Cornia Nou. El poblat, els originals talaiots i els seus edificis adossats, han aportat excepcionals evidències sobre les singulars pautes d'organització social d'aquestes comunitats i la gestió de les seves produccions agrícoles (Criteri (iii)), així com excepcionals obres de la singular cultura de l'aigua talaiòtica corresponents a diferents cronologies (Criteri (iv)).
  • Talaiots. Els monumentals talaiots d'aquest component constitueixen la millor representació dels talaiots en la seva etapa inicial, aquelles obres que van marcar el principi d'una gran transformació cultural a l'illa, determinant l'emergència del període talaiòtic. Els primers talaiots són sens dubte els més monumentals i espectaculars, i constitueixen un testimoni excepcional de la feina colossal iniciada per part d'aquests grups humans, tenint en compte el nombre d'efectius poblacionals i els limitats recursos tècnics disponibles (Criteri (iii)).

Paisatge associat.
Les construccions ciclòpies s'insereixen en un paisatge viu i ben conservat, representatiu del tradicional mosaic agroforestal menorquí, especialment en l'entorn de Talatí de Dalt. L'àmbit és representatiu de la persistència de les manifestacions talaiòtiques i els seus paisatges associats fins i tot en zones sotmeses a la pressió del desenvolupament urbà dels últims temps històrics (Criteri (iii)).

Protecció de el component i usos de terra
El 46% dels vestigis arqueològics catalogats en aquest component estan declarats com a Bé d'Interès Cultural (BIC). La major part del component es troba qualificat pel PTI com AIA (Àrea d'Interès Agrari). L'extrem oriental (Cornia Nou), ubicat en l'àmbit urbà, està considerat com a Àrea de Transició (AT). Finalment, l'àmbit restant es troba qualificat com SRG (sòl rústic de règim general). No obstant, en aquest cas és molt important destacar que la revisió del PTI (2020) enforteix especialment la salvaguarda sel component amb la seva zonificació com a Àrea d'Interès Paisatgístic (AIP). Aquestes determinacions territorials, i en particular la d'AIP, garanteixen la protecció de l'àmbit i són absolutament coherents amb la preservació del patrimoni prehistòric i paisatgístic que alberga el component.
Component 8 (C8) Poblat (Trepucó)
alt text Com  en el cas del C7, aquest reduït component s'assenta sobre la plataforma de calcarenites miocèniques que caracteritza aquesta zona de Migjorn al sud-est de l'illa. Es troba inclòs en la unitat paisatgística denominada com "zona periurbana de Maó-Es Castell". L'àmbit del component es correspon bàsicament amb la zona arqueològica que conté els vestigis del gran poblat talaiòtic de Trepucó.
Amb una superfície propera a les 5 ha, va ser un dels poblats més importants de l'illa, molt similar en extensió al de Torre d'en Galmés. El que resulta singular d'aquest component és l'alt grau de conservació dels seus elements i atributs en una zona limítrof amb l'àmbit urbà de Maó, constituint-se en una autèntica reserva del patrimoni prehistòric. Aquest fet dona testimoni de l'actitud de la societat menorquina a l'hora de reconèixer i respectar aquests monuments. També és un lloc referent d'alguns episodis de la història moderna: va ser caserna general durant el setge francoespanyol al castell de Sant Felip (1781-1782), primer jaciment menorquí en ser excavat científicament (1930) i destinació vuitcentista d'erudits locals i viatgers il·lustres.

El poblat inclou dos talaiots. L'imponent talaiot central, d'estil massís, és el més ample de les illes Balears. A la part superior es documenta una mena de portal, a més d'una habitació de tendència absidal. Exerceix així mateix com a nodus de control visual en els assentaments del seu entorn.
El poblat compta amb un monumental recinte de taula, l'excavació del qual es va dur a terme el 1930 per Margaret Murray, i va aportar una gran quantitat de ceràmica, ossos d'animals i carbons que van mostar les primeres evidències de l'ús religiós i funcionalitat ritual d'aquestes excepcionals construccions. Amb prop de cinc metres d'altura, la taula del recinte es converteix en la més alta i espectacular de Menorca. Disposa igualment d’un interessant conjunt d'habitatges circulars talaiòtics. Més enllà dels límits de l'assentament, i a la vora del component, es troba una necròpoli en la qual s'identifiquen dues coves amb mur ciclopi.
El fet que l'assentament fos arrasat durant la Segona Guerra Púnica, va provocar el seu abandonament sobtat. Això va fer possible que en el moment de les excavacions arqueològiques sortís a la llum un utillatge domèstic admirablement conservat que està exposat en el Museu de Menorca. Trobem així botons esferoïdals, tapadores amb cercles concèntrics, ceràmica talaiòtica i del naviforme, ceràmica romana republicana i gots ibers, a més de les esmentades restes rituals. Trepucó es converteix així en una de les finestres privilegiades al coneixement de la prehistòria menorquina.



alt text
Atributs: construccions ciclòpies i paisatges associats
  • Recinte de taula i cases circulars. El recinte de taula del poblat acull la taula més alta i espectacular de l'illa, i el jaciment integra diversos cercles, que representen a aquests monuments únics i excepcionals de Menorca (Criteri (iv)). Es configura a més com una autèntica reserva patrimonial en l'entorn periurbà de Maó que ha resistit el pas del temps i múltiples esdeveniments, sent un exemple de l'excepcional persistència d'aquests monuments al llarg de la història de l'illa (Criteri (iii)) .

Atributs immaterials.
Constitueix un dels poblats prehistòrics més emblemàtics de Menorca i  la seva notorietat es remunta al segle XIX. Va ser visita obligada de viatgers il·lustres vuitcentistes i erudits i ha estat testimoni i seu d'esdeveniments decisius en la història de l'illa. Ostenta la condició de ser el primer jaciment excavat científicament en l'època moderna, un fet que va marcar decisivament l'obertura de la prehistòria de Menorca a l'arqueologia (Criteri (iii)).

Protecció del component i usos de terra
La totalitat de l'àmbit del component està declarat Bé d'Interès Cultural (BIC) com a jaciment arqueològic. Els terrenys sobre els quals s'assenta el poblat i la totalitat del component estan qualificats com a sòl rústic general (SRG). No obstant això, la nova revisió del PTI (2020) enforteix especialment la salvaguarda del component amb la seva zonificació com a Àrea d'Interès Paisatgístic (AIP). Aquestes determinacions territorials garanteixen plenament la protecció de l'àmbit i són absolutament coherents amb la preservació del seu patrimoni, a més de considerar que la declaració de BIC es troba a la cúspide de la piràmide de protecció, garantint plenament la preservació de la totalitat del component.
Component 9 (C9) Àrea nord-oest de Tramuntana (Sa Torreta, Albufera des Grau, Illa d’en Colom)
alt text
Situat a la meitat nord de l'illa denominada com a Tramuntana, el component del bé engloba una porció del nord-oest insular i l'illot denominat Illa d'en Colom. Se situa sobre un substrat geològic totalment diferent de la resta dels components. La major part dels terrenys es corresponen amb materials del Paleozoic (Devonià i Carbonífer), en el que s'ha anomenat en termes geològics com la Menorca fosca. A la resta trobem afloraments de dunes fòssils o calcarenites consolidades del quaternari.
La cobertura vegetal que defineix a aquest paisatge és també molt diferent de la de la resta dels components. Cap a l'interior apareix un ullastrar dens i de gran desenvolupament localitzat sobre els turons, que contrasta amb el tapís de pastures i conreus de farratge que se situen en els fons còncaus i a mig vessant. La franja litoral acull hàbitats costaners d'extraordinari interès per a la flora i la fauna, incloent la presència de pinedes i savinars, així com el sistema de llacunes i aiguamolls litorals.
Tot el domini del component constitueix un espai d'extraordinari interès ecològic, en el qual destaca l'Albufera des Grau. Es tracta d'una zona humida d'importància excepcional que constitueix l'element paisatgístic emblemàtic d'aquest àmbit, sent el punt fonamental de la zona nucli de la Reserva de la Biosfera de Menorca.
Les evidències indiquen que, en la prehistòria, el paisatge en aquesta zona posseïa uns trets força similars a l'actual, amb alternança de zones humides i inundables a les parts baixes i petites elevacions de formes còniques. Les zones humides han desaparegut en altres indrets de la Tramuntana després de les obres de drenatge dels últims segles, però es conserven en major mesura en aquest component. Les baixes densitats d'ocupació prehistòrica que s'observen en àmplies zones de la Tramuntana com aquesta, són atribuïbles òbviament a les limitacions agrològiques que presentava aquest mitjà per a aquelles poblacions. Es tractava doncs d'unes comunitats que van haver d'afrontar dificultats afegides, i que en l'àmbit del component s'evidencia en un sistema de poblament que triava les zones més elevades del terreny i allunyades de les zones pantanoses.
Tot l'espai es troba inclòs en la unitat paisatgística anomenada "mosaic agroforestal sobre turons i tàlvegs paleozoics". En termes d'usos de terra, l'interior del component es caracteritza per l'aprofitament de pastures i conreus farratgers a les zones no forestals. Constitueixen unes activitats tradicionals que es remunten a temps molt antics, com es pot apreciar a través del ric patrimoni etnològic (pous, barraques) i prehistòric, i la pervivència és garantia de manteniment de la integritat paisatgística i ecològica de l'àmbit.
En conjunt, presenta un espai dens en termes arqueològics. S'han inventariat 28 jaciments i restes prehistòriques és aquest àmbit de 510 ha. En el seu interior es documenta l'existència de dos poblats talaiòtics (sa Torreta de Tramuntana i Morellet), així com vestigis de sis assentaments, quatre dels quals es corresponen amb navetes d'habitació. Això permet constatar l'ocupació d'aquest espai des del període Naviforme i il·lustra l'evolució de les manifestacions ciclòpies a través del temps.


Sa Torreta de Tramuntana és el poblat talaiòtic de referència del nord de l'illa. Situat en una zona elevada, domina gran part de la costa i de les valls que l'envolten. Conserva un talaiot, un recinte de taula, excavat el 1931 per Margaret Murray, així com vestigis de diferents cases circulars. El talaiot és de planta ovalada i d'una singular forma esglaonada, ja que està construït a partir de dos cossos superposats, amb una habitació al cim. En el cas de la taula, les excavacions han suggerit l'existència de peveters de terracota que representaven a la divinitat púnica Tanit, presentant a més una orientació singular i diferent del patró d'orientació que caracteritzava aquestes excepcionals construccions ciclòpies.
Malgrat el seu destacat ús miner durant la prehistòria, no hi ha evidències d'assentaments talaiòtics a l'illot denominat com Illa d'en Colom, tot i que s'ha de considerar que el poblat de Morellet es troba molt pròxim, en una ubicació molt més propera a la costa del que seria habitual per a un assentament talaiòtic.
La mina de coure prehistòrica de sa Mitja Lluna situada a l'Illa d'en Colom constitueix un jaciment d'especial importància, no només per la seva excepcional conservació, sinó també per ser actualment l'única mina prehistòrica coneguda a les Illes Balears i una de les poques que es conserven al sud d'Europa. Les datacions radio carbòniques confirmen l'inici de l'explotació minera a la primera meitat del 'II mil·lenni a.C. A més, Les anàlisis d'isòtops de plom realitzats sobre artefactes de coure suggereixen que sa Mitja Lluna, al costat d'altres explotacions menorquines, van ser la principal font de coure de les Balears durant el II mil·lenni a.C.
Les manifestacions funeràries, sempre allunyades dels poblats, també són notables en aquest component. A sud-est del poblat de sa Torreta es localitzen els vestigis d'una naveta d'enterrament i diversos hipogeus i, cap a la costa, diverses coves naturals d'enterrament.

alt textAtributs: construccions ciclòpies i paisatges associats
  • Poblat de sa Torreta de Tramuntana. Constitueix la millor i única representació en el bé seriat del poblament prehistòric del nord de l'illa, la Tramuntana, aportant un testimoni excepcional d'un procés d'ocupació i adaptació humana a un territori limitat, en condicions extremes i amb escassos recursos (Criteri (iii)). La representació en aquest enclavament de monuments únics i exclusius de Menorca es concreta en un recinte de taula, cases circulars i, a una certa distància, les restes d'una naveta d'enterrament (Criteri (iv)).
  • Sa Mitja Lluna. Representa un cas excepcional pel coneixement de les societats de l'Edat del Bronze a la Mediterrània, especialment les insulars. Aporta un exemple extraordinari de la tecnologia minera prehistòrica emprada, sense pràcticament alteracions antròpiques posteriors (Criteri (iii)).
Paisatge associat.
El conjunt de vestigis arqueològics s'insereix en un paisatge escassament alterat des de la prehistòria, caracteritzat per la presència de zones inundables i promontoris proveïts de sòls poc fèrtils, que donen fe de l'odissea de l'ocupació humana prehistòrica en aquesta part de l'illa. En termes paisatgístics l'espai es troba presidit per l'Albufera des Grau, avui convertida en la joia ecològica de Menorca i un dels aiguamolls més rellevants de les illes mediterrànies (Criteri (iii)).

Protecció del component i usos de terra
El 78% dels vestigis arqueològics catalogats en aquest component estan declarats com a Bé d'Interès Cultural (BIC), així com la totalitat dels atributs esmentats. La totalitat de l'àmbit està descrita com AANP (Àrees Naturals d'Especial Interès i alt nivell de protecció), és a dir, s'acull al màxim nivell de protecció territorial existent. Tot l'àmbit es troba inserit en la zona nucli de la Reserva de la Biosfera de Menorca. A més, la revisió del PTI (2020) enforteix la salvaguarda el component amb la seva zonificació com a Àrea d'Interès Paisatgístic (AIP). En aquest espai predominen els usos naturals, entre els quals s'intercalen aprofitaments agrícoles extensius i zones de pastura. En conseqüència, les determinacions territorials de protecció i els usos són plenament conseqüents amb la preservació dels valors culturals, naturals i paisatgístics del component.


 

 
 
Consell Insular de Menorca Govern Illes Balears
MENORCA TALAIÒTICA - Candidata Patrimoni Mundial
Departament de Cultura i Educació - Consell insular de Menorca
Pl. Biosfera, 5 - 07703 Maó
info@menorcatalayotica.info
INICI  |  CONTACTAR  |  AVÍS LEGAL  |  XHTML 1.0  |  CSS 2.1  |  RSS